Un fan de les ofertes.

Era un ferm partidari d’aprofitar al màxim les ofertes. Per això el dia que la màquina de café era gratis, va portar el termo a la feina.

Del coure al ciment

No sé si és perquè darrerament ha baixat la intensitat dels robatoris, o per què ja no es moda,  però darrerament no es parla tant del robatori de coure. 

No cal remuntar-se gaire enrere per recordar com, dia si dia també, podies llegir notícies sobre la desaparició del coure. Des de la catenària dels trens de rodalia fins a les línies telefòniques d’algunes poblacions, passant pel cablejat del sistema de reg, cap instal·lació on hi hagués coure semblava segura.

El costum de furtar materials, normalment de propietat pública, com tothom sap,  no és pas nova, tot i què el material que desapareix canvia segons les modes.

Si a la segona dècada del segle XXI hi ha hagut una autèntica febre del coure, als anys 80-90, el metall més preuat era el de les senyals de trànsit. No les senyals petites triangularso rodones, sinó aquelles senyals més groses, sovint en autopistes que  indiquen els diferents sentits de cada carril, i la distancia a algunes poblacions. No sé de quin material estaven fetes, però recordo en molts llocs senyals  que havien perdut les làmines més baixes (fins a l’alçada d’una persona enfilada a una furgoneta).

Tot això m’ha vingut al cap llegint un reportatge al 9nou d’aquest dilluns sobre el 50 aniversari de la construcció de l’embassament de Sau. Pel que llegeixo, en els anys de l’autarquia no era metall el que desapareixia, sinó el ciment. Fins al punt que van haver de construir una fàbrica de ciment a tocar del pantà. El ciment que venia de Montcada desapareixia en el trajecte entre  l’estació de Vic i la vall de Sau. I encara així, sembla que cada dia un camió ple de ciment baixava en direcció desconeguda. O no tan desconeguda...

M’agradarà llegir el llibre que es prepara sobre el pantà, a veure si realment,  com diu l’article, s’explica on anava a parar el ciment. Segurament hi trobaríem l’origen de la fortuna  d’alguns que avui s’esgargamellen queixant-se de la falta de seguretat.

L'independentista que votarà no.

Tota la vida ha sigut independentista, des que era una adolescent a mitjans dels anys noranta. Per sort no ha patit la repressió, la tortura o la marginació que van patir els indepes dels anys vuitanta. Però durant molts anys de militància s’ha deixat un munt d’hores en assemblees, ha passat molts concerts ajudant a la barra, ha dedicat innombrables nits a l’agitació encartellant, pintant o amb altres coses que no vénen al cas, ha passat alguna nit a comissària..., i fins i tot va entrar durant un temps a la política municipal quan al seu poble l’Esquerra del Carod-Rovira no hi tenia prou gent disposada a implicar-se, eren temps en que ser independentista et podia portar problemes a la feina.

Amb els anys ha vist com les hores de feina donaven el seu fruit, i l’ independentisme ha anat ocupant la centralitat del país. Va estar molt satisfet quan  la consulta per la independència va portar a les urnes més de la meitat del poble. Després de la manifestació per la sentencia de l’estatut, estava exultant. L’any passat, amb la creació de l’ANC, les marxes durant tot l’estiu i la massiva manifestació de l’11 de setembre, ho va veure guanyat.

Però des que, com dirien els politòlegs, el relat de l’ independentisme s’ha fet hegemònic i s’ha convertit en un projecte mainstream els dubtes l’assalten. I es que, comparteix poca cosa amb els nous independentistes: els menysprea  perquè no estan disposats a jugar-se-la; no està còmode havent d’aguantar lliçons de nouvinguts, i el molesta que l’argument econòmic s’hagi convertit en l’únic argument.

Després d'un temps de dubtes, al final s’ha decidit. El dia del referèndum, votarà no. Amb l’esperança que si guanya el no ser independentista deixi d’estar de moda, tots els interessats desapareguin i ell pugui tornar a l’enyorat passat. Quan eren pocs, però bons.

Una història de la carretera

Suposo que devia ser a mitjans dels 80 que el govern Pujol va decidir posar uns rètols verds a les carreteres per indicar el canvi de comarca.

Per l’edat que tinc, no recordo si la iniciativa va generar polèmica. Suposo que sí amb el país que tenim.  En canvi, si que recordo que aquestes senyals van ajudar a que comencés a interessar-me per la geografia. Els caps de setmana, tornant de Lleida mentre fèiem cua als pobles per on passava la nacional II repassava:  el Pla d’Urgell, l’Urgell, la Segarra, l’Anoia, el Baix Llobregat… ,el Barcelonès ja no el recordo. No sé si no hi havia cartell, o és que quan hi arribàvem ja  dormia.

Ja entrat al segle XXI, la benvinguda oficial a Osona la segueix donant el clàssic rètol verd, situat al pont que separa Aiguafreda de Sant Martí de Centelles. Però la benvinguda real a Osona la donava uns kilòmetres abans, a tocar de la benzinera Petrocat de Tagamanent, una noia amb poca roba que passava hores al costat de la carretera esperant la parada d’algun client.   

De seguida va arribar a un acord amb un empresari de la zona que  li deixava un espai on poder canviar-se i, qui sap, si treballar-hi en dies de fred.

L’altre dia, tornant de Barcelona un company em va fer pensar que feia temps que no veia la treballadora sexual (perdó per l’eufemisme feminista). Potser la duresa de la crisi, que ha acabat amb les sucoses nòmines dels treballadors de la construcció, s’ha endut les hores extres dels treballadors de la indústria, i ha fet desaparèixer les pagues extres dels funcionaris, havia afectat  també el que va ser un dels sectors que van funcionar millor durant l’època del boom immobiliari, la prostitució.

La història però, té un final feliç. La meuca no ha acabat sent una més de la cua de l’OTG, sinó que la relació amb el bon samarità que li deixava l’espai per canviar-se, va passar del llit a la casa, i un cop aparellats la noia ha canviat d’ofici.

Háblale despacio, que es catalana.

-Háblale despacio, que es catalana.
L’educació per davant de tot. No ens posarem a parlar normal davant una persona a qui segur que li costa entendre l’espanyol, devia pensar qui va fer aquest comentari. No era algú que desconeix la realitat catalana, sinó algú amb familiars vivint a Catalunya.
Evidentment, no se li va passar pel cap que la seva interlocutora, ja jubilada, no s’havia educat sota la perillosa immersió lingüística nacionalista, sinó en la normalitat de l’educació franquista.
Tampoc podia imaginar-se que fóra de les societats monolingües (encara n’hi ha?) hi ha gent capaç de mantenir còmodament una conversa en idioma que no sigui la seva llengua materna.
Això si, és a Catalunya on tenim un problema amb l’educació de la canalla.