Suposo que devia ser a mitjans dels 80 que el
govern Pujol va decidir posar uns rètols verds a les carreteres per indicar el
canvi de comarca.
Per l’edat que tinc, no recordo si la
iniciativa va generar polèmica. Suposo que sí amb el país que tenim. En canvi, si que recordo que aquestes senyals
van ajudar a que comencés a interessar-me per la geografia. Els caps de setmana,
tornant de Lleida mentre fèiem cua als pobles per on passava la nacional II
repassava: el Pla d’Urgell, l’Urgell, la
Segarra, l’Anoia, el Baix Llobregat… ,el Barcelonès ja no el recordo. No sé si no
hi havia cartell, o és que quan hi arribàvem ja
dormia.
Ja entrat al segle XXI, la benvinguda oficial
a Osona la segueix donant el clàssic rètol verd, situat al pont que separa
Aiguafreda de Sant Martí de Centelles. Però la benvinguda real a Osona la
donava uns kilòmetres abans, a tocar de la benzinera Petrocat de Tagamanent, una
noia amb poca roba que passava hores al costat de la carretera esperant la parada
d’algun client.
De seguida va arribar a
un acord amb un empresari de la zona que li deixava un espai on poder canviar-se i, qui
sap, si treballar-hi en dies de fred.
L’altre dia, tornant de Barcelona un company
em va fer pensar que feia temps que no veia la treballadora sexual (perdó per l’eufemisme
feminista). Potser la duresa de la crisi, que ha acabat amb les sucoses nòmines
dels treballadors de la construcció, s’ha endut les hores extres dels
treballadors de la indústria, i ha fet desaparèixer les pagues extres dels
funcionaris, havia afectat també el que
va ser un dels sectors que van funcionar millor durant l’època del boom
immobiliari, la prostitució.
La història però, té un final feliç. La meuca no ha acabat sent
una més de la cua de l’OTG, sinó que la relació amb el bon samarità que li
deixava l’espai per canviar-se, va passar del llit a la casa, i un cop
aparellats la noia ha canviat d’ofici.