dijous, 30 de maig del 2013

Una història de la carretera



Suposo que devia ser a mitjans dels 80 que el govern Pujol va decidir posar uns rètols verds a les carreteres per indicar el canvi de comarca.
Per l’edat que tinc, no recordo si la iniciativa va generar polèmica. Suposo que sí amb el país que tenim.  En canvi, si que recordo que aquestes senyals van ajudar a que comencés a interessar-me per la geografia. Els caps de setmana, tornant de Lleida mentre fèiem cua als pobles per on passava la nacional II repassava:  el Pla d’Urgell, l’Urgell, la Segarra, l’Anoia, el Baix Llobregat… ,el Barcelonès ja no el recordo. No sé si no hi havia cartell, o és que quan hi arribàvem ja  dormia.
Ja entrat al segle XXI, la benvinguda oficial a Osona la segueix donant el clàssic rètol verd, situat al pont que separa Aiguafreda de Sant Martí de Centelles. Però la benvinguda real a Osona la donava uns kilòmetres abans, a tocar de la benzinera Petrocat de Tagamanent, una noia amb poca roba que passava hores al costat de la carretera esperant la parada d’algun client.   
De seguida va arribar a un acord amb un empresari de la zona que  li deixava un espai on poder canviar-se i, qui sap, si treballar-hi en dies de fred.
L’altre dia, tornant de Barcelona un company em va fer pensar que feia temps que no veia la treballadora sexual (perdó per l’eufemisme feminista). Potser la duresa de la crisi, que ha acabat amb les sucoses nòmines dels treballadors de la construcció, s’ha endut les hores extres dels treballadors de la indústria, i ha fet desaparèixer les pagues extres dels funcionaris, havia afectat  també el que va ser un dels sectors que van funcionar millor durant l’època del boom immobiliari, la prostitució.
La història però, té un final feliç. La meuca no ha acabat sent una més de la cua de l’OTG, sinó que la relació amb el bon samarità que li deixava l’espai per canviar-se, va passar del llit a la casa, i un cop aparellats la noia ha canviat d’ofici.

dilluns, 27 de maig del 2013

Háblale despacio, que es catalana.

-Háblale despacio, que es catalana.
L’educació per davant de tot. No ens posarem a parlar normal davant una persona a qui segur que li costa entendre l’espanyol, devia pensar qui va fer aquest comentari. No era algú que desconeix la realitat catalana, sinó algú amb familiars vivint a Catalunya.
Evidentment, no se li va passar pel cap que la seva interlocutora, ja jubilada, no s’havia educat sota la perillosa immersió lingüística nacionalista, sinó en la normalitat de l’educació franquista.
Tampoc podia imaginar-se que fóra de les societats monolingües (encara n’hi ha?) hi ha gent capaç de mantenir còmodament una conversa en idioma que no sigui la seva llengua materna.
Això si, és a Catalunya on tenim un problema amb l’educació de la canalla.