Tota la vida ha sigut independentista, des que era una adolescent a mitjans dels anys noranta. Per sort no ha patit la repressió, la tortura o la marginació que van patir els indepes dels anys vuitanta. Però durant molts anys de militància s’ha deixat un munt d’hores en assemblees, ha passat molts concerts ajudant a la barra, ha dedicat innombrables nits a l’agitació encartellant, pintant o amb altres coses que no vénen al cas, ha passat alguna nit a comissària..., i fins i tot va entrar durant un temps a la política municipal quan al seu poble l’Esquerra del Carod-Rovira no hi tenia prou gent disposada a implicar-se, eren temps en que ser independentista et podia portar problemes a la feina.
Amb els anys ha vist com les hores de feina donaven el seu fruit, i l’ independentisme ha anat ocupant la centralitat del país. Va estar molt satisfet quan la consulta per la independència va portar a les urnes més de la meitat del poble. Després de la manifestació per la sentencia de l’estatut, estava exultant. L’any passat, amb la creació de l’ANC, les marxes durant tot l’estiu i la massiva manifestació de l’11 de setembre, ho va veure guanyat.
Però des que, com dirien els politòlegs, el relat de l’ independentisme s’ha fet hegemònic i s’ha convertit en un projecte mainstream els dubtes l’assalten. I es que, comparteix poca cosa amb els nous independentistes: els menysprea perquè no estan disposats a jugar-se-la; no està còmode havent d’aguantar lliçons de nouvinguts, i el molesta que l’argument econòmic s’hagi convertit en l’únic argument.
Després d'un temps de dubtes, al final s’ha
decidit. El dia del referèndum, votarà no. Amb l’esperança que si guanya el no
ser independentista deixi d’estar de moda, tots els interessats desapareguin i
ell pugui tornar a l’enyorat passat. Quan eren pocs, però bons.