dimarts, 22 d’abril de 2014

El fòrum perfecte.

Tip que els fils que creava al fòrum no tinguessin cap resposta, va decidir crear-se un segon usuari. Sí, ja sabia que això contravenia les normes del fòrum, però els encarregats d'administrar-lo segur que tenien altra feina que rastrejar les IPs de cada usuari.
Amb un segon usuari que era l'únic qui responia els seus fils es notava massa que els dos perfils eren de la mateixa persona. I va decidir crear-ne un tercer. Aquest, però, es caracteritzaria per una crítica furibunda a tot el que escrigués el primer.
Amb tres usuaris, ell continuava essent l'únic que comentava els seus fils, i va decidir seguir creant-ne de nous que complementessin les mancances.
Així, va decidir crear-ne un que trolegés tots els seus fils. Un que es dediqués a criticar la secció on obria els seus fils, un que li recriminés les incoherències, dos que s'insultessin contínuament, un que tirés la canya als falsos usuaris femenins, i un altre que critiqués el sexisme de l'últim.
S'ho passava tan bé que cada dia creava un o dos usuaris nous. Així, els seus fils van anar esdevenint els més comentats, populars, i amb comentaris de més usuaris.
Fins que un dia va adonar-se que feia setmanes que no hi havia comentaris de cap usuari que no fos seu. Però no li va importar. Havia aconseguit el fòrum perfecte, i no hi pensava renunciar.

dimecres, 12 de febrer de 2014

Implementant el mainstream

Com deia el savi, per a esdevenir mainstream és necessari implementar sinèrgies amb l'objectiu de crear un relat sobre l'actitud dels hipsters enfront la gentrificació dels barris.

dijous, 6 de febrer de 2014

Consulta 2014. Primera ronda: l'Esquirol


Santa Maria del Corcó (o l'Esquirol) és un municipi d'Osona, situat al  Cabrerés, que inclou 4 pobles: Santa Maria del Corcó/l'Esquirol, Cantonigròs, Sant Julià de Cabrera i Sant Martí Sescorts.

Des de fa anys, entre els vilatans es discuteix sobre el nom del poble.
Alguns, són partidaris del nom tradicional, l'Esquirol, que vindria d'un mas situat a l'antic camí ral de Vic a Olot, on hi havia un esquirol engabiat, i que popularment es coneixia com a l'hostal de l'esquirol.
D'altres, segurament per qüestions religioses són més partidaris del nom oficial, Santa Maria del Corcó, que és el nom de la parròquia.

Tot aquest debat hauria d'acabar el proper 23 de febrer, quan els ciutadans del municipi estan cridats a consulta sobre quin dels dos noms volen que sigui l'oficial del municipi, (ui si se n'assabenta el Margallo!).

Vist des de fora, m'inclino per donar suport al nom de l'Esquirol. No tant per ser contrari als noms religiosos, sinó per qüestions de memòria històrica. Segons la tradició el 1852, durant una vaga en una fàbrica de teixits als pobles industrials de la vora (no està clar si a Manlleu o a Roda de Ter), vilatans de l'Esquirol van anar a treballar substituint els vaguistes. Des de llavors, la paraula, esquirol s'ha usat per a referir-se a tots aquells que no secunden una vaga.
Guanyi el nom que guanyi, el que està clar és quementrealguns repeteixen el matra que el 9 de novembre no hi haurà consulta, la gent de Santa Maria del Corcó - l'Esquirol poden dir amb tota certesa que el 2014 serà l'any de la consulta.

divendres, 10 de gener de 2014

Predir el futur

 
Corria la tardor del 2004. En un acte de la campanya contra la constitució europea al casal Tio Canya de Barcelona, parlava en Josep Guia, històric líder del PSAN, sobre els diferents models d'Europa: l'Europa dels estats, l'Europa en xarxa i l'Europa del pobles.
Els darrers minuts els va dedicar a previsions sobre el futur més immediat.
En pocs anys Euskal Herria (en ple pla Ibarretxe), Irlanda del Nord (en procés de pacificació) i Còrsega (també en procés de pacificació) serien independents, ja que després dels atemptats del 11 de setembre a Nova York s'havia arribat a un consens per resoldre la violència política amb les urnes.
La porta era a punt d'obrir-se, i els catalans no semblava que tinguèssim prou força per traspassar-la. Ens hauríem de quedar amb escocesos i flamencs davant la ports i guanyar-nos el dret a tornar-la a obrir amb el nostre esforç - fins al moment ens havíem aprofitant dels bascos.
Avui, el gener  del 14, amb un referèndum convocat a Escòcia, data fixada per una consulta a Catalunya, i eleccions trascendentals a Bèlgica i Flandes a la primavera, i mentre bascos, irlandesos i corsos estan per altres qüestions, no es pot fer més que recordar el que deia l'expert, fer prediccions és molt complicat, especialment si són de futur.

diumenge, 7 de juliol de 2013

Un fan de les ofertes.



Era un ferm partidari d’aprofitar al màxim les ofertes. Per això el dia que la màquina de café era gratis, va portar el termo a la feina.

Del coure al ciment


No sé si és perquè darrerament ha baixat la intensitat dels robatoris, o per què ja no es moda,  però darrerament no es parla tant del robatori de coure. 

No cal remuntar-se gaire enrere per recordar com, dia si dia també, podies llegir notícies sobre la desaparició del coure. Des de la catenària dels trens de rodalia fins a les línies telefòniques d’algunes poblacions, passant pel cablejat del sistema de reg, cap instal·lació on hi hagués coure semblava segura.

El costum de furtar materials, normalment de propietat pública, com tothom sap,  no és pas nova, tot i què el material que desapareix canvia segons les modes.

Si a la segona dècada del segle XXI hi ha hagut una autèntica febre del coure, als anys 80-90, el metall més preuat era el de les senyals de trànsit. No les senyals petites triangularso rodones, sinó aquelles senyals més groses, sovint en autopistes que  indiquen els diferents sentits de cada carril, i la distancia a algunes poblacions. No sé de quin material estaven fetes, però recordo en molts llocs senyals  que havien perdut les làmines més baixes (fins a l’alçada d’una persona enfilada a una furgoneta).

Tot això m’ha vingut al cap llegint un reportatge al 9nou d’aquest dilluns sobre el 50 aniversari de la construcció de l’embassament de Sau. Pel que llegeixo, en els anys de l’autarquia no era metall el que desapareixia, sinó el ciment. Fins al punt que van haver de construir una fàbrica de ciment a tocar del pantà. El ciment que venia de Montcada desapareixia en el trajecte entre  l’estació de Vic i la vall de Sau. I encara així, sembla que cada dia un camió ple de ciment baixava en direcció desconeguda. O no tan desconeguda...

M’agradarà llegir el llibre que es prepara sobre el pantà, a veure si realment,  com diu l’article, s’explica on anava a parar el ciment. Segurament hi trobaríem l’origen de la fortuna  d’alguns que avui s’esgargamellen queixant-se de la falta de seguretat.

dimecres, 5 de juny de 2013

L'independentista que votarà no.


Tota la vida ha sigut independentista, des que era una adolescent a mitjans dels anys noranta. Per sort no ha patit la repressió, la tortura o la marginació que van patir els indepes dels anys vuitanta. Però durant molts anys de militància s’ha deixat un munt d’hores en assemblees, ha passat molts concerts ajudant a la barra, ha dedicat innombrables nits a l’agitació encartellant, pintant o amb altres coses que no vénen al cas, ha passat alguna nit a comissària..., i fins i tot va entrar durant un temps a la política municipal quan al seu poble l’Esquerra del Carod-Rovira no hi tenia prou gent disposada a implicar-se, eren temps en que ser independentista et podia portar problemes a la feina.

Amb els anys ha vist com les hores de feina donaven el seu fruit, i l’ independentisme ha anat ocupant la centralitat del país. Va estar molt satisfet quan  la consulta per la independència va portar a les urnes més de la meitat del poble. Després de la manifestació per la sentencia de l’estatut, estava exultant. L’any passat, amb la creació de l’ANC, les marxes durant tot l’estiu i la massiva manifestació de l’11 de setembre, ho va veure guanyat.

Però des que, com dirien els politòlegs, el relat de l’ independentisme s’ha fet hegemònic i s’ha convertit en un projecte mainstream els dubtes l’assalten. I es que, comparteix poca cosa amb els nous independentistes: els menysprea  perquè no estan disposats a jugar-se-la; no està còmode havent d’aguantar lliçons de nouvinguts, i el molesta que l’argument econòmic s’hagi convertit en l’únic argument.
Després d'un temps de dubtes, al final s’ha decidit. El dia del referèndum, votarà no. Amb l’esperança que si guanya el no ser independentista deixi d’estar de moda, tots els interessats desapareguin i ell pugui tornar a l’enyorat passat. Quan eren pocs, però bons.