diumenge, 7 de juliol del 2013

Del coure al ciment


No sé si és perquè darrerament ha baixat la intensitat dels robatoris, o per què ja no es moda,  però darrerament no es parla tant del robatori de coure. 

No cal remuntar-se gaire enrere per recordar com, dia si dia també, podies llegir notícies sobre la desaparició del coure. Des de la catenària dels trens de rodalia fins a les línies telefòniques d’algunes poblacions, passant pel cablejat del sistema de reg, cap instal·lació on hi hagués coure semblava segura.

El costum de furtar materials, normalment de propietat pública, com tothom sap,  no és pas nova, tot i què el material que desapareix canvia segons les modes.

Si a la segona dècada del segle XXI hi ha hagut una autèntica febre del coure, als anys 80-90, el metall més preuat era el de les senyals de trànsit. No les senyals petites triangularso rodones, sinó aquelles senyals més groses, sovint en autopistes que  indiquen els diferents sentits de cada carril, i la distancia a algunes poblacions. No sé de quin material estaven fetes, però recordo en molts llocs senyals  que havien perdut les làmines més baixes (fins a l’alçada d’una persona enfilada a una furgoneta).

Tot això m’ha vingut al cap llegint un reportatge al 9nou d’aquest dilluns sobre el 50 aniversari de la construcció de l’embassament de Sau. Pel que llegeixo, en els anys de l’autarquia no era metall el que desapareixia, sinó el ciment. Fins al punt que van haver de construir una fàbrica de ciment a tocar del pantà. El ciment que venia de Montcada desapareixia en el trajecte entre  l’estació de Vic i la vall de Sau. I encara així, sembla que cada dia un camió ple de ciment baixava en direcció desconeguda. O no tan desconeguda...

M’agradarà llegir el llibre que es prepara sobre el pantà, a veure si realment,  com diu l’article, s’explica on anava a parar el ciment. Segurament hi trobaríem l’origen de la fortuna  d’alguns que avui s’esgargamellen queixant-se de la falta de seguretat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada